[Historia trapera] Victor Bort parla de la Trapera (abril 2005)

(Entrevista a "el full" d'ERC de Cornellà, abril 2005)

Joan Pastor - entrevista

LA BANDA TRAPERA DEL RÍO

o la rebel·lia suburbial

Una conversa amb Víctor Bort, que en reivindica el llegat musical i ideològic

El Víctor Bort, 41 anys, va descobrir la Banda Trapera del Río, escoltant-los assajar assegut a les escaletes del final del carrer Verge del Pilar.

Reconeix que s’hi va identificar perquè, com ell, els de la Trapera eren uns xavals del carrer amb ganes de divertir-se i, de passada, cantar unes quantes veritats.

Em parla dels primers membres de la Banda, els del primer disc: el Morfi, la veu cantant, el tio Modes, guitarrista supersonic, també conegut com “el metralleta”, mort l’any passat, el Juan “Raf” Pulido a la bateria i el “Rayban”, baixista i rei de la Voll Damm, que en el segon disc de la primera etapa va ser substituït pel Montoya.

La Trapera es va crear l’any 1976 o sigui en plena Transició política de la Dictadura a la democràcia, eren veïns de Sant Ildefons; la Satélite, que deia abans tothom. Creus que el pas del temps ens ha distorsionat el record del Cornellà d’aquells anys?

“Bé, no crec que sigui bo mitificar res, però la veritat és que només cal recordar que les cúpules militars d’aquell temps deien que els dos problemes més grans d’aquell temps eren l’ETA i Cornellà. No és cap mentida que el Baix Llobregat va ser l’avantguarda del moviment obrer i que aquí es van dur a terme grans vagues, algunes d’elles autèntiques batalles campals amb la policia franquista. Això pel que fa al tema polític i social, però també hi havia una joventut frustrada, la gran majoria fills d’immigrants, decebuda i plena de ràbia vivint en formiguers, apartats de la resta de la societat, que ja venien de la tradició de les colles i pandilles: els Kiowas, els Cherokis, els de la Chele, etc. I no solament de la Satélite, també de la Fontsanta, de l’Almeda i, en menys mesura, del Centre”.

El punk, tant el més conegut que és el del Regne Unit com el que anys abans ja s’ahvia donat a conèixer a USA, sempre va sorgir en barris obrers i en èpoques fotudes pels treballadors. Creus que això explica que ells fossin els pioners del moviment punk a l’Estat espanyol?

“Hi estic d’acord. Van ser fills de la classe obrera els qui cansats de patir humiliacions es compraven una guitarra per quatre duros i amb quatre acords van començar a donar la bronca. I aquestes circumstàncies es van donar a Cornellà. Sí, crec que van ser els primers. Recorda que els Sex Pistols no van treure el seu primer disc (Never mind the bollocks) fins al 1977. Però jo prefereixo anomenar-los, tot i que no m’agradin gaire les etiquetes, Rocanroleros. Els gustos dels membres principals eren des de la música californiana fins al Lou Reed més canyero, passant pel rock dur i el primerenc rock punk novaiorquès dels New York Dolls o els Dictators, sense oblidar, és clar, els Stoges del Iggy Pop. Pel que fa a les lletres, eren autèntiques poesies urbanes, carregades de mala llet i provocació, realistes i a la vegada sensibles. Recorda la que van dedicar a Cornellà, Ciutat Podrida que deia: “Ciutat podrida que ens portes la nit i la por. I ara que ets adormida els carrers són plens de foc. Vull sortir d’aquest infern on els crits perduts s’obliden. On ets presoner. L’esclat del vent i la llibertat no camina”

I com van ser rebuts?

“Bé, cal diferenciar. La gent gran d’aleshores no podia assimilar aquella moguda, però també van ser rebutjats per una gran part de la progressia de l’època (eren els temps del Canet Rock) i semblaven molestar a tothom. A tothom menys al seu públic, els més desprotegits (drogues, baralles de carrer, explotació econòmica, etc,)”.

Recordes algun concert a Cornellà?

“Recordo un concert al Patiblau que semblava que havia d’acabar a hòsties pel programa. Resulta que també hi havia el Loquillo i Los Intocables i tota la seva gent de rockers motoritzats de família bona. Al començament hi havia molta tensió a l’ambient , però al final no va passar gairebé res perquè els rockers estaven bastant acollonits. El Loquillo, que sembla tan dur, va sortir corrent de l’escenari. Se’n va fer un altre a la Telefònica i un altre a la plaça Catalunya que va acabar amb una batalla campal. Però la veritat és que el primer Ajuntament democràtic era més atrevit que el d’ara”.

I què n’ha quedat de La Trapera?

“És evident que musicalment van deixar molta influència en grups i moviments posteriors, com ara en el rock radical basc (Polla Records, Kortatu, etc,). Però, per damunt de tot, per a mi van ser l’expressió de la capacitat de traduir en creativitat musical i poètica la realitat del carrer i les ganes de canviar-ho. Avui dia, que hi ha qui només pensa a criminalitzar els moviments alternatius és bo recordar qui som, d’on venim i què volem per al futur. Perquè l’explotació continua existint”.

Amb en Víctor parlem i parlem de com ha canviat Cornellà. Recordem coneguts i amics desapareguts, sovint víctimes de drogodependències en aquells anys en què tot estava per fer i hi havia tants interessos ocults de portar la gent cap a l’acceptació de les formes consumistes que imposava el sistema.

I coincidim que La Banda va representar una època, però un esperit que avui dia encara perviu: la rebel·lia.