"QUAN LA INSURRECCIO FA TRENTA ANYS, NINGU FELICITA LA BANDA TRAPERA DEL RIO"

Article de El Mundo

"El punk al supermercat

QUAN LA INSURRECCIO FA TRENTA ANYS, NINGU FELICITA LA BANDA TRAPERA DEL RIO. PER MOLT GOVERN D'ENTESA QUE HI HAGI, ENCARA ENS L'AGAFEM AMB PAPER FI. ALS HEREUS BORDS DE CARNER, AIXO DELS PAIOS AMB CRESTA ELS FA VOMITAR

RAFAEL VALLBONA

El punk ha fet trenta anys i aquí ni ens n'hem adonat; perquè després diguin que culturalment hem convergit amb Europa. Si ara no se'ls ha fet justícia aprofitant l'onomàstica, ja mai ningú no vessarà una llàgrima per Morfi Grey i La Banda Trapera del Río, Ultratruita o French Dogs.

El problema no és comercial, és polític i ideològic; per molt govern d'Entesa, aquí encara som noucentistes i ens l'agafem amb paper fi. Als hereus bords de Carner, això dels paios amb cresta els fa vomitar.

Ara fa trenta anys el moviment punk va ser una insurrecció cultural que va tenir una expressió musical francament pobre; però i què.Són més rics artísticament els canals d'expressió que té el jovent avui dia? Especials de ràdio i TV, números extraordinaris a les revistes culturals de referència i, sobretot, la recuperació de la discografia bàsica d'Iggy Pop, MC5, Clash, Ramones o Sex Pistols, de pel·lis com la impagable Syd & Nancy, a més de l'edició de llibres d'anàlisi i història del moviment, són el llegat de l'aventura vital i ideològica que els punkarras trobaran avui a les lleixes de les grans superfícies de consum cultural de París, per exemple.

El punk ha arribat per fi al mercat. Apocalíptics o integrats? Guanyadors o vençuts? En una societat convulsa com l'europea, que no sap com integrar a l'ascensor social el jovent de la perifèria i els fills de la immigració, però que tampoc no és capaç de facilitar treball o l'habitatge als formats intel·lectualment, homenatjar el record dels rebels punks que fracassaren als anys setanta, quan la crisi econòmica i el thacherisme amenaçaven amb destruir qualsevol rastre de la societat del benestar que havien aixecat els seus pares, és directament reconèixer el fracàs absolut del sistema capitalista com a via d'integració, harmonia i progrés fins i tot als països rics.

Si el capitalisme ha mort, que visqui el transcapitalisme. El rap, els no media, la pirateria a la xarxa, el sinpa (sin-pagar), colar-se al metro, ensenyar la regatera del cul amb una samarreta d'H&M dues talles petita o el ja històric grafitti són més que icones modernes, són paràmetres de referència de l'ordre social modern que funciona de forma centrípeta des de la perifèria creativa i agosarada al centre esgotat i sense idees.

El funcionament centrífug de la societat, segons el qual la capacitat d'empenta emanava del centre cap a les barriades, de les ciutats o de la ment, va ser interpel·lat per la classe obrera, però va ser dinamitat pel punk. Només aturant el temps i prenent consciència que no hi ha res a construir perquè no hi ha futur, es poden reunir forces per rebentar el centre messocràtic. Els hippies van passar de tot i es van penjar d'un núvol, el punk ha posat generacions en marxa i ha perfilat implacablement la realitat actual en un arc que va des de les adolescents que envaeixen el Zara cada dissabte fins els nanos que cremen cotxes a Clichy sus Bois. La realitat és polièdrica, però el futur continua sense tenir cap valor ni per uns ni pels altres.

Que el punk hagi arribat al supermercat no vol dir que la revolta hagi estat absorbida pel sistema; vol dir que el món sencer és una gran superfície.

La rebel·lió avui és buscar-se la vida i reeixir en aquest nou ordre social liderat per les corporacions i on els poders democràtics no tenen gran cosa a decidir i molts forats a tapar. Qui és més fracassat: un vell punk de gos famolenc o un il·lustre conseller, ministre o regidor insomne i buscant velles respostes al no res? "